INTIMISSIM

 

Joan baixa il·lusionat al carrer, el seu voltant és fosc, fins i tot els llums dels aparadors pertanyen a una altra realitat que no és la seva.

Entra decidit al local, aquest sí, amb el llum necessari que permet la intimitat per a una complicitat amorosa.

Com sempre, arriba tard.

La Mireia, és asseguda davant la barra prenent un Vodka, clar, és la beguda preferida d'en Joan, aquest s'ho pren com una invitació per anar al gra, no s'ho pensa més i fent girar el tors de Mireia li diu.

-M'agradaria ensenyar-te el meu matalàs de làtex a canvi de veure els teus pits de silicona.

Mireia després de l'ensurt inicial i havent reconegut a Joan l'hi ofereix un ample somriure satisfeta per la seva invitació. Clar, està tan contenta de la seva última operació, desitja impulsivament ensenyar els seus pits, ja que troba absurd haver-se'ls operat, ella diria esculpit, i portar-los tapats davant de tothom. Mireia, com si no volgués donar més importància als seus pits de silicona, es mostra interessada en l'oferta d'en Joan.

-Mai no he vist un matalàs de làtex.

Li diu.

-El que t'ofereixo ara, és que el provis.

Respon Joan.

Mireia, aprofitant l'últim verb de la frase, retorna a la seva part del cos més nova i estimada.

-Prova'ls.

Li diu Mireia baixant la mirada sobre els pits.

En Joan no es precipita, vol ser afectuós, no voldria condicionar l'opinió de Mireia sobre el seu matalàs de làtex per una actitud agressiva o poc respectuosa. Així que decideix treure-li la cinta que porta al cabell deixant-la sobre la barra. L'aigua sota el vas de Vodka mulla la cinta, és el mateix que sent la Mireia, sap però, que fins que no estiguin sobre el matalàs de làtex en Joan no obrirà les finestres que amaguen els seus pits.

Ella, l'estira de les mans i se l'emporta fora del local. Al carrer, mentre corren, en Joan trepitja les xancletes de moda que porta la Mireia, les dues xancletes resten sobre l'asfalt com a petjades d'una ventafocs.

Baixen les escales del metro saltant per sobre de les cancel·ladores de bitllets i quan són a l'andana en Joan pren la iniciativa aturant l'embranzida inicial de la Mireia, col·loca les mans a la seva cintura i d'una forta estrebada li treu les faldilles que li cauen sobre l'andana; són d'una tela molt suau, vermella, un fort contrast amb el gris de les rajoles. Té la cara davant unes calces de blonda negra, la marca comercial és enfront dels seus ulls que els obre amb satisfacció.

-Són Intimissim!

Exclama en Joan quan les portes del vagó s'obren.

Mireia fa pujar en Joan -encara absort en l'etiqueta- al vagó.

Ara és ell qui facilitarà a Mireia un nou descobriment, es baixa els pantalons i l'hi ensenya que també els seus eslips són Intimissim.

Mireia oblida per uns moments els seus pits, per uns instants creu haver trobat al seu home, el seu príncep, un princep amb eslips Intimissim, la seva botiga preferida. Són masses afinitats per a ser real.

S'abracen i li demana que la pessigui encara que desperti d'aquest somni tan meravellós. El pessic és dolorós però s'adona que ell és encara davant seu; amb l'eufòria del moment la Mireia abaixa els eslips d'en Joan llençant-los a l'aire, són com un ocell groc, el color de la línia 4, de Trinitat Vella a Pep Ventura. El vol acaba sobre el cap d'un home, podria ser un immigrant africà; groc i negre, un altre contrast.

Es tornen a abraçar. Els pits de la Mireia empenten en Joan cap a la porta quan aquesta s'obra i cauen sobre l'andana; en Joan s'adona de dues coses: una, que és la seva estació, La Pau, ja són més a prop del matalàs, l'altra, que els seus genitals estan sobre el terra brut de l'andana. S'aixeca amb inquietud netejant-se amb la mà els testicles, la Mireia l'hi fa el mateix amb més suavitat. La presència d'un vigilant de seguretat els obliga a una ràpida fugida.

Però quan arriben a casa d'en Joan, aquest s'adona que les claus estaven al pantaló que ja no porta.

El penis d'en Joan és el reflex del seu ànim.

La porta del vestíbul per sort és oberta, en Joan es treu les sabates que deixa al carrer, quelcom podria llegir un cartellet de, “No molesteu”, en ambdues sabates de xarol.

La Mireia mantindrà verges els seus pits; un tracte és un tracte.

En Joan resignat li diu

-Tanca un petó i dóna'm la llum...